El 47

 A l'aquagym on vaig cada dia, tinc una amiga, molt amiga, i el seu marit és conductor d'#autobús a #Barcelona.

 Isa, que així es diu la meva amiga, és dolça, encantadora i està sempre preocupada per totes.

 A mi em va fer gràcia que el seu marit fos conductor d'autobús, perquè el meu avi havia estat tramviari i després cap de tramvies a Barcelona.

 Comentem la coincidència i alguns dies em diu si el marit treballa aquell dia o no, perquè tenen uns horaris molt particulars.  No treballen amb un horari fix cada dia de la setmana.

 Treballen potser tres dies i després descansen dos o tres dies més.

 Un dia, a la meva amiga li vaig comentar que havia vist la pel·lícula "#El47";  li vaig dir que a mi m'havia agradat molt.

 A Isa li vaig comentar que segurament a ells també els agradaria, per la feina que fa ell.  Em va dir que ho diria al seu marit i després un dia van anar a veure la pel·lícula.

 Més tard, vam estar parlant de detalls de la pel·lícula i del que va pensar el seu marit quan la va veure.

 

Jo no recordo res de la feina del meu avi perquè ell es va jubilar quan jo tenia un any.

 Mentre va treballar amb tramvies, vivíem a les cotxeres de tramvies, en una casa enorme que hi havia al carrer Vilamarí, a Barcelona.

 En jubilar-se, vam haver de deixar aquella casa i va ser quan vam anar a viure a un pis al barri de la Sagrada Família, on encara viu la meva germana.

 Tot el que sé de la feina del meu avi és per comentaris que he anat sentint.

 Quan el meu avi va deixar la feina, nosaltres encara érem petits;  a l'estiu cada dia ens portava a un lloc de Barcelona.

 Al tramvia o a l'autobús mai no pagàvem perquè el meu avi coneixia els empleats amb qui s'anava trobant.

 Recordava els noms de tots.  Fins i tot a casa podia recordar els números que tenia cadascun.

 Tenia una memòria prodigiosa;  abans calia saber-se els telèfons de cada casa i ell se'ls sabia tots de memòria, no li calia cappaper.

 A la foto que veieu havia de tenir 90 anys;  va viure 94 i no recordo que mai anés al metge.