Un any vaig anar al festival de final de curs de l'escola de Cloe.
A la seva classe feien una coreig on tots anaven de verd i amb una corona, perquè eren prínceps granotes, i ballaven al voltant d'una princesa, tot amb la música del #CrazyFrog, que en aquella època estava de moda.
A l'escola hi havia un noi encarregat del festival de final de curs i a mi em va semblar genial.
En un altre número sortien nenes en camisa de dormir al ritme de la cançó #Itsohsoquiet de #Björk. Al final, a la coreig hi havia una batalla de coixins i van començar a sortir plomes per tot arreu; potser el número es va acabar desmadrant una mica.
En un altre número sortien de cowboys. I en un altre ballaven a ritme de #Madonna: #MaterialGirl.
La veritat és que eren números molt enginyosos. El vestuari era molt fàcil daconseguir; eren simplement colors: verd, rosa, blanc, amb roba texana; no eren gens rebuscats i eren molt resultons.
A més, era molt adequat per a nens; no hi havia números sexis ni res d'això, com a d'altres que havia vist.
Abans de la representació, els nens estaven una mica esvalotats, suposo que a causa dels nervis.
També, abans del festival, els nens portaven els pares a veure l'aula.
Hi havia una feina de la classe d'anglès en què dibuixaven la família. Vaig veure que Cloe s'identificava força amb mi, perquè les 2 anem amb els mateixos colors. També vaig veure que ella, a la seva família, incloïa el conill, el canari i el hàmster.
En una altra paret hi havia una foto on gairebé tota la classe portava la samarreta del Barça.
I en una de les meves fotos apareix la Cloe amb una nena que va néixer el mateix dia que ella. La mare sempre em comentava aclaparada la diferència d'estatura que hi havia entre totes dues. Totes dues estan arribant lluny.
No hay comentarios:
Publicar un comentario